diumenge, 1 juny de 2014

Una bona reflexió de l'escriptora Belén Gopegui a diagonalperiodico.net:

La muerte del entrenador del Barça Tito Vilanova trajo hace unas semanas titulares que traslucían la inercia de ciertos juegos de palabras y algo más grave: la ineptitud para diferenciar entre lo que es común y lo que es personal. “Tito Vilanova no pudo remontar el partido”, o “el cáncer vence al entrenador”, decían. La profesión de Vilanova hizo más patente un enfoque que está siempre presente: “Ahora me toca pelear a mí”, declaró hace poco el hijo de Adolfo Suárez al comunicar la noticia de su enfermedad. Sin embargo, esa pelea, la lucha contra la enfermedad, en una sociedad que se respete a sí misma, ha de ser una lucha social.
El cáncer no venció a Tito Vilanova sino que nos venció a todos y a todas porque nos recordó que hemos preferido invertir en multitud de asuntos antes que en proteger a quienes lo necesitan.
Nos recordó algo aún peor, ni siquiera lo hemos preferido, hemos alimentado un sistema en donde esa elección: cuáles son las prioridades, al servicio de qué queremos poner la inteligencia individual y colectiva, ni nos corresponde ni puede, con las actuales reglas de funcionamiento real, correspondernos. Conviene tener siempre presente lo que supondría vivir en una sociedad que no dejase a los enfermos y las enfermas al albur de que millones de empresas decidan investigar o no una cuestión que puede dar frutos a demasiado largo plazo para ser considerada, por el capitalismo, rentable. El sufrimiento motivado por hambre, angustia, explotación, y también por enfermedades que la investigación y el cuidado del medio ambiente podrían haber remediado, delata nuestro fracaso colectivo siquiera porque no hemos logrado alterar las prioridades impuestas por una clase social.
Por eso, para que no escriban nuestro futuro, cada una de las veces que una noticia o una necrológica mencionara el sufrimiento evitable mediante la investigación y el cuidado, deberíamos escribir, o leer en lo no escrito, el plural: nos han derrotado, nos han vencido. Las enfermedades no derrotan a cada persona tomada de una en una, las vulneran, las matan, pero derrotan nuestro sistema, el que aceptamos por opresión o por omisión, el que define lo rentable en función de unos parámetros ajenos, cuando no contrarios, a la vida. Luchamos contra lo que, por profundamente equivocado, ya está vencido, aun cuando todavía domine mediante la violencia. 
Belén Gopegui

diumenge, 18 novembre de 2012


El dijous 22  de novembre no podem faltar a la Nit de vetlla per la sanitat pública!

No oblidis:
- que hi ha gent amb malalties molt greus en llista d'espera (molts d'ells ja han mort o moriran)
- que hi ha persones que estan deixant de prendre la seva medicació perquè no la poden pagar
- que es volen privatitzar hospitals i centres de salut (ja hi ha bancs de sang i serveis oncològics de gestió privada dins d'hospitals públics).
- que hi ha una desatenció general cap als malalts crònics, sobretot si són d'edat avançada
- que hi ha una restricció en la derivació a especialistes i en la prescripció de proves mèdiques
- que les persones que no han cotitzat i els estrangers en situació il·legal no tenen dret a la sanitat: les seves vides estan en perill, però també les nostres (risc de propagació de malalties).
- ...
La sanitat és un dret, no un negoci.

dilluns, 18 juny de 2012

Nova demanda per a la Fundació Puigvert


La fiscalia acusa tres directius de la Fundació Puigvert d'estafa per haver realitzat litotrícies (extracció de càlculs renals) que no eren necessàries. El cost d'aquestes intervencions, facturat al Servei Català de la Salut, puja a 356.000 euros. Tota la informació aquí.

Cal recordar que la Fundació Puigvert ja ha estat denunciada en diverses ocasions per prestació deficient de serveis assistencials, malversació de cabals públics i frau al CatSalut.

No obstant això, l'assumpte que més ha contribuït a una imatge sinistra de la Fundació Puigvert és la possibilitat d'un homicidi encobert del fill del fundador, Antoni Puigvert Serés, a causa de la deficient atenció sanitària rebuda en la fundació creada pel seu pare. Aquest episodi ha estat analitzat a fons en el llibre La Catalunya més fosca de Víctor Saura (Ed. Base). Més informació aquí.

Les notícies de mala gestió de la Fundació, però, no s'aturen i s'ha arribat fins i tot a comparar l'administració de la Fundació Puigvert amb la del Palau de la Música (cas Millet), com podreu comprovar aquí.

Malauradament, no crec que aquesta sigui l'última vegada que haguem de parlar d'aquesta entitat. Continuarem informant.

dijous, 7 juny de 2012

Demanda per destapar la corrupció de la sanitat catalana

Marta Sibina i Albano Dante, editors de la revista Cafè amb Llet, han estat demandats per un assessor d'Artur Mas per destapar irregularitats importants en la gestió sanitària catalana.

En aquest vídeo, la Marta Sibina fa un breu resum de les investigacions que els han costat una demanda per 20.000 euros.


En aquest enllaç trobareu un manifest en defensa de l'actuació de Cafè amb Llet i a favor de la transparència en la gestió de la sanitat catalana: http://www.lademandadevia.org/
No els ho fem més fàcil amb el nostre silenci! Fes sentir la teva veu!

diumenge, 5 febrer de 2012

Adela B. o el poder de la queixa

Ja fa uns dies que l'Adela B., el cas de la qual exposàvem aquí i aquí, ha estat operada satisfactòriament. Suposem que les queixes interposades a l'Hospital Trueta i el "soroll" mediàtic que s'ha generat a l'entorn d'aquest cas hi han tingut molt a veure.

No ens cansarem de recomanar que tothom es queixi, reclami, difongui... Que ningú calli davant d'un cas de llista d'espera o negligència. El nostre silenci és la seva força!

divendres, 13 gener de 2012

Adela B. o els abusos de la sanitat

Sempre que afronto el tema del maltractament i l'abús que pateixen alguns usuaris per part de la nostra sanitat no sé per on començar: escric, esborro, m'ho repenso... La causa de tot plegat és, com ja he dit en altres posts, que em fa por caure en la llàgrimeta fàcil. Més que això, em fa por abaratir o minimitzar el que estic explicant per l'ús d'un llenguatge massa emotiu.

El cas de l'Adela B., que ja vaig exposar aquí, m'ha tornat a regirar l'estómac. I m'està costant molt no caure en una invectiva irada i fastiguejada contra els nostres responsables sanitaris i els qui en segueixen les directrius dòcilment, obedientment, com les meselles veus de l'amo.

Les últimes notícies que tinc de l'Adela són francament descoratjadores: la sonda que ha de portar fins a l'operació li ha produït una infecció per a la qual el servei d'urgències al qual va acudir (perquè aquesta maleïda sonda havia sortit de lloc!) només li ha prescrit betadine. El pitjor de tot, però, és que l'hospital Trueta, responent a una trucada del metge de capçalera, diu que l'Adela no té programada l'operació, ni tan sols està en llista d'espera. Això em sona... En F. no va aparèixer a la llista fins que no va acudir als mitjans de comunicació. Em pregunto (quasi retòricament) si no és una manera de maquillar les xifres reals de malalts que esperen operacions.

Tant de bo pugui comunicar-vos ben aviat que l'Adela ha estat operada satisfactòriament.

dimarts, 10 gener de 2012

Una bona notícia: el director de l'ICS, denunciat a la fiscalia de l'Audiència Nacional



Finalment, una bona notícia.

Ahir, tres càrrecs municipals de la CUP de Reus van presentar una denúncia a la fiscalia de l'Audiència Nacional contra Josep Prats, director de l'ICS, titular de diversos càrrecs públics a Reus, membre del consell assessor en sanitat del president Mas i amb interessos particulars en l'empresa privada (és membre del consell d'administració de l'empresa sanitària Medical Surgical Partners Hospitals (USPH).

Sembla que la denúncia s'ha basat en tota la informació aplegada pel periodista d'investigació del Diari de Girona, Alfons Quintà.

diumenge, 8 gener de 2012

El cas de l'Adela B.: afectats per malalties degeneratives també en llista d'espera

Ha arribat al correu d'aquest bloc un cas de llista d'espera doblement injust. Totes les persones que es troben en llista d'espera per una operació viuen una situació òbvia d'injustícia, però quan, a més, la persona afectada pateix una malaltia degenerativa, aquesta negligència ja no té nom.

L'Adela, que pateix una distròfia miotònica de Steinert, malaltia degenerativa i hereditària sense cura a data d'avui, ha de ser operada d'un mioma, intervenció senzilla per a la majoria de dones, però que el seu cas, evidentment, complica. La patologia de l'Adela la converteix en una persona fràgil i amb la qual s'ha d'extremar la vigilància i l'atenció. Per exemple, el fet que hagi de portar sondes fins a l'operació impossibilita, entre altres coses, la seva mobilitat, ja de per si complicada a causa de la dificultat per mantenir l'equilibri que li provoca la malaltia. 

Simplificant una mica el calvari pel qual està passant l'Adela, els fets són els següents: l'agost de 2011 se li prescriu una operació per extirpar-li uns miomes; posteriorment, es decideix que no l'operaran a l'hospital comarcal que li correspon, a causa de la problemàtica especial que implica la distròfia, i és derivada a l'hospital Doctor Josep Trueta de Girona. Va passant el temps i en no rebre notícies, s'adreça a aquest hospital per aclarir el que està passant; la resposta és que no en saben res perquè no han rebut cap paper. És a dir, no ha estat citada per a l'operació perquè l'hospital Trueta diu que la documentació s'ha perdut. Finalment, la citen per operar-se el dia 18 de novembre de 2011, però quan es presenta a l'hospital, la tornen a enviar a casa perquè diuen que li han de fer proves (algunes de les quals ja s'havien fet a l'hospital comarcal). A hores d'ara, sis mesos després del seu diagnòstic, continua esperant data per a l'operació... No cal dir que la qualitat de vida d'una persona amb una malaltia degenerativa que, a sobre, ha de portar sondes és ínfima. Per acabar-ho d'adobar, viu a 70 quilòmetres del Trueta i, a part dels problemes de mobilitat, té dificultats per expressar-se a causa de l'atròfia muscular que també pateix a la llengua: tot de complicacions afegides a un cas força dramàtic.

Em sembla que no cal que intenti buscar adjectius per qualificar una situació d'aquest tipus ni cal tampoc que digui res més. Els fets ja són, malauradament, prou eloqüents.

divendres, 2 desembre de 2011

Busquem casos de llista d'espera

Un prestigiós mitjà de comunicació nord-americà està buscant casos de persones en llista d'espera per il·lustrar article sobre les retallades a Catalunya. Sisplau, si us trobeu en aquest cas, no tingueu por de fer-ho públic: fer-ne difusió als mitjans significa atenció immediata; així ho vam constatar en el cas que va donar origen a aquest bloc i en altres que coneixem. Caldria que tots assumissim que no podem callar davant d'unes decisions que juguen amb la vida de tots nosaltres. És necessari fer front a aquesta ofensiva contra la nostra sanitat, i el primer pas és explicar què estan fent amb nosaltres.

divendres, 25 novembre de 2011

Pausa

En F. encara s'està recuperant d'un postoperatori una mica complicat. Aquesta és la raó per la qual no actualitzo el bloc des de fa un temps. L'estrès acumulat de l'espera i  l'estrès que implica qualsevol intervenció quirúrgica --pròpia o d'un ésser estimat-- fan que jo mateixa em trobi en procés de "recuperació".

Respecte de l'estada a l'hospital voldria subratllar que en F. ha tingut molta sort amb el cirurgià que l'ha operat: no sempre es troben metges autènticament implicats en la seva tasca, i una part importantíssima de l'èxit d'un tractament depèn del professional que t'atengui.

No vull deixar de destacar també que m'ha sorprès molt favorablement el compromís i la lluita contra les retallades d'un gran nombre d'infermeres. M'anima moltíssim trobar gent conscienciada que lluita per la salut de tots i em fa oblidar per un moment la foscor en què s'està enfonsant el nostre país.

I, finalment, no puc deixar de fer un breu repàs als efectes de les retallades que hem viscut aquests dies en primera persona, a part evidentment de la llista d'espera, i que són, a tall d'exemple: escàs personal d'infermeria, la qual cosa és font d'estrès per als malalts i per a les pròpies infermeres, massificació a les urgències (amb passadissos plens de llits amb malalts), freqüencia de neteja del lavabo per a visitants molt millorable, falta de sabó al lavabo compartit per a malalts i visitants d'urgències...

dilluns, 24 octubre de 2011

Continuem lluitant

Tot i que (gràcies a mesos de lluita) el cas de llista d'espera que denuncia aquest bloc ja s'ha solucionat, seguirem lluitant per una sanitat digna per a tothom.

Aquest bloc vol continuar sent un espai obert per compartir, denunciar, exposar, discutir... tot allò relacionat amb la sanitat pública.

Així doncs, seguim...

dimecres, 19 octubre de 2011

La por dels metges

Avui, el programa La Tribu de Catalunya Ràdio ha entrevistat per segona vegada en F., arran del fet que finalment ja té data d'operació.

La Tribu també ha parlat avui amb metges en exercici que s'han expressat a títol personal, és a dir, no són representants sindicals ni de cap grup o centre. Ha estat molt interessant sentir-los perquè m'han confirmat quelcom que jo ja notava des de fa un temps (i que no sabia si estava interpretant bé): molts metges tenen por de parlar contra les retallades. Les raons que han donat per a aquesta actitud són la condició d'interins de molts d'ells i el temor que en surtin perjudicades les seves condicions laborals.  

Us aconsello vivament que escolteu el programa, que us enllaço aquí; us ajudarà a entendre molts dels comportaments amb què ens trobem diàriament com a usuaris dels serveis de salut.

dijous, 13 octubre de 2011

Posem que es diu Maria...

Que té 79 anys i viu en una residència; això últim no ho va decidir ella, sinó unes persones que, amb la millor voluntat, van considerar que no estaria millor enlloc: atesa, cuidada, vigilada... Sense possibilitats de fer  coses "rares"...
La Maria té cataractes, però això no és res que tregui la son a ningú, pel que sembla. Fa més de dos anys que és a la residència i en aquest temps ningú no se n'ha preocupat. La infermera parla d'una futura visita a l'oculista, però no sembla que s'hagi de produir mai. Sempre passa alguna cosa.

La situació de la Maria ja era prou dolenta abans de les retallades. Ara, però, és desesperada, perquè ser jubilat o estar a l'atur puntuarà zero punts en el rànquing que caldrà seguir per poder operar-se. Així, si parlem de cataractes, l'operació valdrà 50 punts (que el malalt haurà de sumar). Si es tracta d'una persona gran de la qual no depengui ningú, 0 punts; si és una persona que no treballa, 0 punts; els malalts de més edat o amb més dificultat de recuperació, 0 punts. Quin futur espera a la Maria amb 0 punts? Si voleu saber-ne més, ho teniu aquí.

En definitiva, la vida de la Maria, ja limitada per les decisions que altres persones han pres per ella, es veurà condemnada a la solitud, a l'avorriment més absolut i a la desconfiança. Qui no hi veu bé no té gaire cosa per fer (sobretot si les teves aficions han estat sempre cosir i llegir), té por de caure, por de moure's, por dels altres... Això és vida? I com se'n diu dels qui releguen els més febles a l'oblit?

divendres, 7 octubre de 2011

Estàs en llista d'espera?

Si estàs en llista d'espera i vols difondre el teu cas, tens aquest espai a la teva disposició.

Si no et queixes, si no reclames, seràs un número més en mans d'un buròcrata que decidirà quan et pots operar segons criteris econòmics.

Explica el teu cas i, si cal, denuncia: no permetis que trepitgin els teus drets.

dimecres, 5 octubre de 2011

Dies de lluita

Avui ha estat un dia molt dur. Em sento molt cansada, esgotada, d'haver de reivindicar a tort i a dret allò que és un dret que ha costat dècades adquirir. L'ambició i els compromisos personals d'aquests polítics sense ànima que ens governen acabarà, si no els ho impedim, amb el resultat de la lluita d'homes i dones que no van poder gaudir mai dels drets més bàsics, però que confiaven que, algun día, els seus descendents ho farien per ells.

Quan penso en la injustícia, tot el meu cos es revolta, em fa mal, em pesa amb una feixuga càrrega de segles. De fet, si no vull que això passi, he de mantenir la guàrdia alta, l'activitat frenètica i la mirada posada en el futur. Això mateix és el que miraré de fer demà.

dimarts, 4 octubre de 2011

La Sontag i els metges: de consols i reconciliacions

Al fil del que comentava la Laura en un comentari a aquest post, m'ha vingut al cap el llibre que David Rieff, fill de Susan Sontag (novel·lista i assagista que va partir tres càncers al llarg de la seva vida), va dedicar a la seva mare: Un mar de mort. La Laura deia que era un consol llegir que algú havia passat per una experiència similar. Hi estic totalment d'acord, perquè és el que vaig sentir quan vaig llegir Rieff. Hi ha un moment en el llibre, que retrata la lluita gairebé irracional de la Sontag contra el càncer, en què l'autor carrega contra els metges que van tractar la seva mare, als quals acusa de falta de sensibilitat i d'empatia. Doncs, efectivament, per a mi va ser un descans, tal com diu la Laura, saber que algú més havia sentit el mateix que jo. Durant uns dies em vaig agafar a aquest llibre com a una taula de salvació: algú més s'havia trobat en el mateix cas que jo... I si s'havien atrevit a tractar així un cervell com la Sontag, què no farien amb els ciutadans corrents? De fet, la catarsi és una de les grans virtuts de la literatura.  

Afortunadament, però, alguns fets han vingut a matisar una mica l'escenari descarnat que són per a mi els centres hospitalaris: la preocupació del metge que porta en F., i la d'altres professionals amb què he pogut parlar, pel futur dels seus pacients, així com les últimes mobilitzacions del sector contra les retallades i el seu oferiment d'operar gratis. Aquests petits gestos, aquesta empatia, em reconcilien una mica amb tots ells. 

diumenge, 2 octubre de 2011

Livestrong Day

Vestim avui de groc per fer visible la causa del càncer i per recordar els malalts de càncer en llista d'espera a causa de les retallades.

http://livestrongday.livestrong.org/

divendres, 30 setembre de 2011

Sanitat catalana: mal a l'ànima

Confesso que des que va morir el meu pare em fa mal tot: el cos i l'ànima, i no és per la seva mort només, sinó pels horrors (no tenen un altre nom) que vaig viure com a acompanyant seva en un parell de centres sanitaris barcelonins de referència.

És difícil trobar l'equilibri entre explicar uns fets que encara fan mal i no semblar una ploranera, i justament això és el que em reté d'explicar-ho tot: la por de caure en la llàgrima fàcil. Aquesta no és la meva intenció. Tinc la convicció que cal explicar com funcionen els nostres serveis públics, perquè els qui els hem patit necessitem explicar la nostra experiència per poder assimilar-la i perquè tothom té dret a saber com funciona allò que contribueix a mantenir.

Aquest blog el va desencadenar, diguem-ho així, la llista d'espera que està patint en F. Vaig pensar que podria canalitzar la nostra impotència, difondre una realitat ben crua  i, alhora, servir de desfogament, una mena de pack de resistència.

Darrere d'aquest bloc, però, hi ha també molt dolor i molta injustícia, i persones, unes quantes persones, a les quals (a part d'en F.) està dedicat, i en especial:

Al meu pare, bona persona per sobre de tot, condemnat a una llista d'espera inhumana per la mala gestora (no es pot anomenar d'una altra manera una metgessa que juga amb la vida dels seus malalts) d'una fundació urològica de prestigi reconegut. Un home treballador va demostrar més educació i enteresa que alguns dels "professionals" que el van atendre.

A en Miquel, lluitador fins al final, que va morir després de tres operacions (i d'esperar mesos per operar-se, en la mateixa fundació urològica de prestigi, malgrat patir hemorràgies freqüents i haver recaigut en un càncer).

Al noi anònim que plorava a les nits perquè sabia que es moria, i tenia por, en una unitat de cures pal·liatives rònega i depriment, que afortunadament ja ha desaparegut. Sempre m'ha quedat el neguit de no haver pogut anar a consolar-lo (no podia deixar el meu pare sol) i encara no puc entendre com en aquest tipus d'unitats no hi ha psicòlegs nit i dia per atendre els qui se'n van, i ho saben.

Em fa mal a l'ànima el patiment de les bones persones. No permetem amb el nostre silenci que casos com aquests es repeteixin. Que el silenci no ens en faci còmplices!

dimecres, 28 setembre de 2011

I més reclamacions... Reclamar cansa

Avui, en F. ha tornat a anar a fer una reclamació al servei d'atenció a l'usuari... És el que s'ha de fer, és clar, però hi tinc poca confiança. En el meu altre descens als inferns sanitaris en vaig fer unes quantes i no va servir de res... Malgrat recomanar a tothom que reclami a aquest servei si està en llista d'espera, no puc deixar de pensar que és un canal que l'administració sanitària utilitza per canalitzar la frustració dels seus pacients. Evidentment, si no t'ha passat mai res, penses que algú llegirà aquella queixa i s'adonarà que s'està cometent una gran injustícia que s'ha de solucionar. Però si no hi hagués aquest servei, què farien els usuaris indignats, perplexos, deprimits, angoixats...? Doncs sí, anirien a preguntar i a reclamar al metge, a les infermeres, al gerent, a qui trobessin. Evidentment, l'administració no pot permetre que es munti un 'pollastre' cada dos per tres; així, millor derivar-ho tot civilitzadament i educadament cap a un/a professional amb un rostre de ciment.

A pesar de tot el que acabo d'explicar, cal fer servir aquests serveis i omplir milers de fulls de reclamació, si cal. I que ningú s'oblidi de quedar-se amb còpia de tot, perquè és la documentació que necessitarem per fer una denúncia, si hem d'arribar a aquest extrem.

Reclamar cansa, sobretot quan ja se sap que no servirà de gaire, però no hem de deixar de fer-ho mai. Ara més que mai, quan ens volen mesells i acollonits, no podem callar!

Professionals d'hospitals denuncien que augmenten els temps d'espera per a cirurgia oncològica

Professionals d'hospitals denuncien que augmenten els temps d'espera per a cirurgia oncològica

dimarts, 27 setembre de 2011

Omissió de socors

Segons la definició de l'Enciclopèdia Catalana, un delicte d'omissió de socors consisteix a no socórrer una persona desemparada que es troba en greu i manifest perill, quan es podria fer.

Suposo que a hores d'ara ningú no dubta que un càncer és una situació de perill greu. Aleshores, em sembla que puc afirmar sense por d'equivocar-me que no operar immediatament una persona amb càncer constitueix un delicte d'omissió de socors. Això és el que fa la nostra sanitat: ometre l'assistència a qui la necessita urgentment i incórrer, per tant, en un delicte tipificat per la llei.

dimecres, 21 setembre de 2011

Això no es fa

Les conseqüències de viure una llista d'espera són diverses i, evidentment, no afecten només el pacient, sinó tot el seu entorn familiar. No és fàcil gestionar les emocions que produeix la incertesa i cal molt optimisme i molta enteresa per aguantar sense defallir. Tot i així, és normal tenir moments de desànim, de nervis, de frustració... Així, el pacient i els seus familiars passen a ser els millors candidats per abonar-se a´l'ús d'ansiolítics i antidepressius. Tots sabem que per afrontar una malaltia i una operació és important mantenir un bon estat psicològic i emocional... Però com fer-ho si, a més d'haver de patir la malaltia, veus com es vulneren els teus drets elementals. Com conviure amb l'amenaça que significa tenir un càncer al qual no es dóna una solució immediata?

Una llista d'espera no significa només no oferir una solució al malalt en un temps raonable, és també empényer-lo a patir altres trastorns afegits, com són l'ansietat i la depressió. Humanament, no se m'acuden qualificatius que puguin definir una acció tan vil.

dimarts, 20 setembre de 2011

Les coses, clares... Entrevista a Arcadi Oliveras i Esther Vivas


Arcadi Oliveras explica molt clarament les causes de la crisi i les seves possibles solucions, i ens ofereix dades sorprenents i poc conegudes d'empreses i bancs espanyols.

divendres, 16 setembre de 2011

A tu també et pot passar

A vegades, quan explico la meva odissea sanitària (que descric aquí en part), la gent em mira sorpresa, perplexa, incrèdula, compassiva... Poques vegades veig en aquestes cares una expressió d'alerta. Sembla com si la majoria no acabi d'assumir el que està passant o no pugui arribar a imaginar-se que algun dia li pot tocar viure una experiència similar.

Sóc una persona adulta, formada, amb criteri... com el meu pare i el meu company, les persones a les quals he acompanyat/acompanyo pels viaranys d'aquesta sanitat catalana a la deriva. I no obstant això, ja he viscut dues vegades una situació similar. Ens hem informat, queixat, reclamat... però no ha servit de res. En el cas del meu pare vam haver d'arribar a l'extrem de posar una denúncia. Ara mateix, ni això serviria, em sembla: la justícia tractarà les negligències de la mateixa manera a partir d'ara, amb les retallades i la falta de recursos? No ho crec pas.

Ningú no està lliure d'estar malalt ni de patir un accident... Quin poder d'abstreure's de la realitat, aquests que no són capaços de sentir indignació per la pèrdua d'un dret bàsic! Que ens neguin l'assistència sanitària que hem pagat i paguem és trepitjar-nos com a persones. Com és possible no estar indignat? Sisplau, algú m'ho pot explicar?

dijous, 15 setembre de 2011

Més de 4 mesos per una operació de càncer

En F. ja té dia "provisional" per operar-se: la primera setmana de novembre, és a dir, més de quatre mesos després del seu diagnòstic de càncer. El metge va insistir molt en el fet que és una data provisional. Els han tancat quiròfans i no saben com anar encabint els pacients oncològics per operar... La meva indignació s'està convertint en la tristesa terrible de viure en un país que condemna els seus ciutadans a no ser atesos com es mereixen.

I no puc entendre com, davant la gravetat de la situació, no sortim tots al carrer i diem: PROU!

dijous, 1 setembre de 2011

Carta d'um metge de Bellvitge acomiadat a causa de les retallades

Aquesta carta està circulant per Internet; l'ha escrit un metge que ha estat acomiadat a causa de les retallades. Tal com diu ell, jo no em crec que no hi hagi diners...

Les retallades en educació i sanitat palesen que l'objectiu final, a banda de la promoció de l'escola i la sanitat privades, és aconseguir que el poble estigui acollonit (amb la qual cosa acceptarà el que sigui), humiliat i mancat absolutament de sentit crític (només cal fer una volta pels instituts i veure els estralls que està fent la poca inversió en educació).

Aquesta és la carta en qüestió:


Asunto: Fwd: Carta d'un metge de Catalunya

 

Em despedeixen.

A partir del dia 1 d'agost no podré atendre'ls més a causa de les retallades pressupostàries a sanitat projectades pel govern de la Generalitat. Segons m'han comentat a subdirecció mèdica, l'hospital de Bellvitge no té diners per pagar-me aquest estiu. Ni a mi, i als altres 56 metges eventuals que, com jo, seràn despedits. Inicialment el plà és recontractar-nos el setembre o l'octubre, amb contractes renovables de mes a mes, sense dret a vacances i possiblement amb una rebaixa del sou. Aquestes opcions són casi una invitació als metges perquè abandonem la sanitat pública. El mateix està passant des de fa molt de temps amb infermeres, auxiliars i la resta de sanitaris que han vist empitjorar les seves condicions de treball els últims anys.

Aquestes retallades, juntament amb les realitzades prèviament i l'actual tancament d'hospitals, contribuiran a augmentar les llistes d'espera tant per a consultes com per a quiròfans i a reduïr la qualitat de l'assistència fins al punt que, qui vulgui tenir accés a la salut, només li quedarà la poció de pagar una assegurança privada. A més a més de les despeses d'aquesta assegurança haurà de comptar amb el fet que l'asseguradora no tindrá la mateixa cobertura de salut que la sanitat pública. Això serà un gran benefici econòmic per les asseguradores de salut que possiblement ja s'estàn fregant les mans pensant en els millons d'euros que guanyaran aprofitant aquesta penosa situació. També serà un gran benefici per les arques dels governs que hauran de gastar menys diners en salut. És a dir, la salut de les persones és una càrrega per les arques dels governs. Però aleshores, perquè paguem impostos?

Resulta curiós que no hi hagi diners per pagar metges però que sí que n'hi hagi per pagar un parlament europeu, un altre nacional, un parlament autonòmic, diputacions i alcaldíes. (No sé si són necessaris tants "jefes"). També hi ha diners per pagar pensions vitalícies, i de quantitats importants, a diputats i senadors. Jo personalment prefereixo tenir un cirurgià i una anestesista contractats que no pas un polític a casa seva felicitant-se per les coses bones que va fer quan estava treballant per aixecar el país. També hi ha diners per mantenir cotxes oficials que evidentment són cotxes de gamma alta i perquè els nostres eurodiputats viatgin a primera classe perquè es cansen si viatgen en classe turista. Això sense comptar dietes, allotjaments i altres despeses. Hi ha milers de milions d'euros per rescatar als bancs de la crisis però sense que després se'ls demani que retornin els diners que se'ls hi ha deixat, aquest préstec és el que ens deixa sense diners per a la salut i l'educació. Però és clar, els polítics i els bancs sempre són molt amics i l'economia de lliure mercat intocable. ¿No hi ha diners? No m'ho crec.
Senyors pacients. Lluitin per la seva salut peraquè els hi estan robant. Amb l'excusa de la crisi, han retirat els diners a allò més necessari en benifici d'uns pocs. La nostra sanitat, s'està enfonsant i no és per falta de diners sinó per purs interessos econòmics. Potser acabarem com a Estats Units on, qui no s'ho pot permetre, no té dret a la salut.

Lluitin per la seva salut. Facin reclamacions, demandes judicials, manifestin-se, associïn-se, indignin-se. Es sanitaris ja hem lluitat, ara els toca a vostès.

VOLEN PRIVATITZAR LA SANITAT I HO ACONSEGUIRAN SI VOSTÈS NO HO IMPEDEIXEN.

diumenge, 7 agost de 2011

Més retallades

I sense prou ambulàncies, què passarà amb aquelles persones a les quals els vagi de 10 minuts? Els infartats, els accidentats, els qui necessitin oxigen....

http://www.lavanguardia.com/salud/20110807/54196626642/el-transporte-sanitario-recorta-el-servicio-en-68-ambulancias-y-presenta-tres-ere.html

divendres, 5 agost de 2011

Humanitzar els últims dies de la vida

Sembla que el telediari de TVE1 acaba ara amb el resum d'un Informe Semanal ja emès (si no ho he deduït malament, perquè hi he arribat fent zapping). El d'avui tractava sobre les cures pal·liatives, la qual cosa m'ha fet dubtar un moment sobre si l'hauria de continuar mirant o no... No volia acabar el dia indignada per com funcionen les coses en aquest país, ni angoixada pels records que em vindrien al cap. Sóc de l'opinió, però, que no veure i no saber no ens porta enlloc, ni individualment ni col·lectiva.

Així, m'he assabentat que la unitat de cures pal·liatives de Sant Pau ja funciona en l'edifici nou (espero que plenament). Jo vaig conèixer el pavelló vell i no en guardo un bon record: ni les instal·lacions de la sala Sant Miquel (em sembla que es deia així la sala de dalt) estaven a l'alçada de les persones que hi anaven a morir, ni alguns membres del personal sanitari tenien prou sensibilitat per atendre malalts terminals ni els seus familiars. Allà vaig poder confirmar que el vell estereotip de la infermera una mica sàdica, o diguem-ho més polidament, poc sensible, encara existia. De fet (i aquesta és potser l'anècdota més light entre les que podria explicar), les paraules amb què em va rebre van ser les següents: que sàpigues que el teu pare està malament, però que es posarà molt pitjor! A la contundència de la frase cal afegir-hi el to prepotent, immisericorde i despietat que va fer servir. Malgrat tractar-se d'un exemplar absolutament ancien régime, devia ser, si jutjo per la cura (de moment, no he pogut trobar un terme que s'hi adigui millor) amb què la tractaven els metges, una professional eficient i eficaç. O potser és que aquella mateixa contundència de què he parlat, física i verbal, la feia mereixedora d'un tracte que passava per no discutir gaire els seus mètodes. En honor de la veritat, també he de dir que la infermera jove que em va atendre en els últims moments es va comportar de manera impecable. No tothom serveix per atendre persones en la situació més crítica que puguem imaginar: un professional de cures pal·liatives ha de tenir un perfil humà especial, fet d'empatia, sensibilitat i sang freda, a part, evidentment, dels coneixements i la pràctica necessaris.

Bé, tot aquest devessall catàrtic venia perquè m'ha alegrat saber que els malalts i les seves famílies tindran unes instal·lacions més adequades al Sant Pau nou. De tota manera, com deia Luis Montes (president de l'associació Derecho a morir dignamente) al reportatge, el fet de tenir una mort digna depèn a vegades de la sensibilitat de l'equip sanitari que atengui el malalt. Si les instal·lacions i els mitjans mèdics són de primera qualitat, però el personal no té prou categoria humana, no avançarem gaire.

dimecres, 3 agost de 2011

I continuem esperant

Potser no és gaire assenyat esperar que et truquin de la seguretat social l'agost... Però nosaltres continuem esperant: la resposta del servei d'atenció a l'usuari, la cita per a la segona opinió (opció de la qual ens va informar el servei esmentat), la programació per a una prova que, alarmada pel temps d'espera que ens espera, ha programat la metgessa de capçalera... En fi, és agost, no? Però les malalties fan vacances?

dimarts, 2 agost de 2011

Estiu d'incertesa

Ja som dimarts. Cada setmana que comença s'obre amb l'esperança d'una trucada que ens tregui d'aquest pou d'incertesa... però de moment, res. No vull pensar, ja he passat per això i no sé on encabir tot aquest dolor i aquesta nova impotència damunt del dol passat que encara no he pogut fer.

És difícil acceptar una mort quan hi ha hagut negligència, i que la institució en qüestió ho reconegui, no serveix de res. Què és el que m'hauria servit? Veure la cara i escoltar les explicacions de la responsable de la llista d'espera, potser això sí. Conèixer personalment qui va decidir que la vida del meu pare no mereixia una atenció immediata. Penso sovint en la mesquinesa d'aquesta persona, en la seva potestat per decidir qui és operat immediatament i qui no. I penso sobretot en el seu menyspreu per la vida... Què li deu haver passat per fer-la capaç d'exercir una feina així? Li mereixen la pena els diners que guanya sabent que va deixant morts pel camí?

I entre tot aquest patiment, el patiment dels altres... Els diaris van plens de cartes al director de persones que es queixen que no estan rebent l'atenció sanitària que necessiten. Potser no és fàcil, per a qui no ha passat mai per aquesta situació, entendre el sentiment d'injustícia dels qui esperen una assistència que no arriba, sobretot quan s'han passat anys pagant i mantenint el que tenim, i pensant que era un dels pocs drets que teníem que valia la pena.  


Acció d'un grup de veïns contra les retallades

Només ens queden accions com aquesta per intentar aturar el que significarà la pèrdua progressiva d'una atenció sanitària justa, la que paguem entre tots.

Un grupo de vecinos intentan colapsar las urgencias del Hospital de la Esperança para evitar su

diumenge, 31 juliol de 2011

Fosca

A vegades es fa la fosca... Penso en aquest país nostre i hi veig molta foscor. Quina classe de país condemnaria els seus ciutadans a no rebre l'assistència sanitària que mereixen? Segur que mai pensaríem que és el nostre, aquest país. La indignació se'm menja. Com és possible que TV3, "la nostra", no faci un seguiment exhaustiu de les accions que els ciutadans estan duent a terme per protestar contra el tancament dels CAP a la nit i les retallades generals en la sanitat? Ens estem convertint en un país capaç d'atemptar contra les vides dels seus ciutadans per omissió. 

I em vénen ara al cap els versos d'Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç. 

dissabte, 30 juliol de 2011

Sanitat i gènere

La incertesa és el sentiment que ens domina aquests dies. Després d'adreçar-nos, ja fa uns dies, al servei d'atenció a l'usuari de l'hospital, les coses no han canviat: ens han de trucar, diuen. Ningú ens ha donat una data aproximada, només s'ha registrat la nostra queixa verbal i per escrit. Això ja ho vaig viure fa prop de cinc anys: queixes i reclamacions, verbals i per escrit, que no van arribar enlloc. Potser es tracta només d'un mitjà perquè l'usuari (quin estúpid eufemisme per no dir el pacient, el que pacientment aguanta el que li vulguin fer, diria jo) canalitzi el seu malestar, el seu dolor, la seva incertesa... I sobretot perquè no molesti mentre ningú no l'atén! Estic convençuda que, generalment, les persones que ocupen aquests càrrecs ja són d'una pasta especialment insensible o impermeable al patiment aliè. No m'atreviria a fer afirmacions d'aquest tipus si no ho hagués viscut: quan vaig parlar amb la responsable de la llista d'espera de la fundació on va ser tractat el meu pare, es va atrevir a fer-me xantatge emocional. Aquella dona (algú que menysprea la vida dels  pacients que se li encomanen no mereix ser anomenada doctora) va arribar a voler fer-me sentir culpable per demanar el que és el nostre dret: intervenció ràpida en cas de càncer.

Quan hi penso, em sembla mentida estar vivint per segona vegada la mateixa situació. Una persona que porta tota la seva vida laboral contribuint al sistema de seguretat social no mereix ser atesa ràpidament quan té càncer?

I aquesta interrogació em porta a una altra trista constatació: fa uns anys se'm va detectar un tumor al pit; les proves i la intervenció van ser immediates! L'atenció que vaig rebre va ser excel·lent! En aquells moments pensava que teníem una sanitat immillorable: sabia poc de la vida i la desgràcia en forma de malaltia encara no havia arribat a la meva família.

Serà que els homes són ciutadans de segona pel que fa a la sanitat? Em mereixo, pel simple fet de ser dona, ser atesa immediatament, mentre el meu pare i el meu company han d'esperar mesos perquè els operin d'un càncer?

Malauradament, aquests meus dos casos no són els únics que conec. Acompanyant el meu pare vaig conèixer de primera mà històries similars d'homes que havien de patir esperes llarguíssimes amb diagnòstics de càncer, amb hemorràgies, amb sondes casolanes... Algú es va preocupar de la incertesa i de la sensació de injustícia que devien patir aquests homes durant mesos?

Viure l'infern de la sanitat catalana és el trauma de la meva vida.

divendres, 29 juliol de 2011

Avui penso que...

Davant d'una situació d'espera injusta, de falta d'atenció sanitària urgent, no puc aconsellar resignació ni espera confiada (hi ha gent que ingènuament ens diu: no sera tan greu si no l'han programat encara...). Esperar que ja et trucaran quan ells considerin no és una bona opció. Puc afirmar per experiència que parlar amb el metge (ell no és el responsable de la programació de les operacions!) o fer les reclamacions per escrit de rigor serveixen de molt poc, per no dir de res... Cal fer un pas més: insistir, trucar, no cedir davant la impotència.

Nosaltres mantenim la nostra sanitat: tenim tot el dret del món a ser atesos. I així ho hem de comunicar les vegades que faci falta. 

Una vegada més

Fa tres anys i mig el meu pare va morir de càncer després d'un calvari d'errors mèdics i administratius, que el van condemnar a una llista d'espera de vuit mesos en una fundació urològica de gran prestigi. A part del dolor que aquesta situació em va provocar, vaig ser testimoni horroritzat de la poca humanitat que es gasta en una unitat de cures  pal·liatives d'un hospital de referència barceloní. Un any després, el meu germà va patir un accident molt greu: no em puc queixar de l'atenció mèdica -excel·lent-que va rebre en un hospital del sud de Catalunya, però vaig poder constatar l'escassetat de recursos materials i humans amb què es treballa en molts dels nostres centres assistencials. Fa deu dies van diagnosticar un càncer al meu company i malgrat trobar-se en estadi 6, la seva intervenció ni tan sols està programada a causa de les retallades. Aquest bloc és un crit d'impotència i d'estupor davant del que la sanitat d'aquest país fa amb els seus ciutadans.