Al fil del que comentava la Laura en un comentari a aquest post, m'ha vingut al cap el llibre que David Rieff, fill de Susan Sontag (novel·lista i assagista que va partir tres càncers al llarg de la seva vida), va dedicar a la seva mare: Un mar de mort. La Laura deia que era un consol llegir que algú havia passat per una experiència similar. Hi estic totalment d'acord, perquè és el que vaig sentir quan vaig llegir Rieff. Hi ha un moment en el llibre, que retrata la lluita gairebé irracional de la Sontag contra el càncer, en què l'autor carrega contra els metges que van tractar la seva mare, als quals acusa de falta de sensibilitat i d'empatia. Doncs, efectivament, per a mi va ser un descans, tal com diu la Laura, saber que algú més havia sentit el mateix que jo. Durant uns dies em vaig agafar a aquest llibre com a una taula de salvació: algú més s'havia trobat en el mateix cas que jo... I si s'havien atrevit a tractar així un cervell com la Sontag, què no farien amb els ciutadans corrents? De fet, la catarsi és una de les grans virtuts de la literatura. Afortunadament, però, alguns fets han vingut a matisar una mica l'escenari descarnat que són per a mi els centres hospitalaris: la preocupació del metge que porta en F., i la d'altres professionals amb què he pogut parlar, pel futur dels seus pacients, així com les últimes mobilitzacions del sector contra les retallades i el seu oferiment d'operar gratis. Aquests petits gestos, aquesta empatia, em reconcilien una mica amb tots ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada