divendres, 30 de setembre del 2011

Sanitat catalana: mal a l'ànima

Confesso que des que va morir el meu pare em fa mal tot: el cos i l'ànima, i no és per la seva mort només, sinó pels horrors (no tenen un altre nom) que vaig viure com a acompanyant seva en un parell de centres sanitaris barcelonins de referència.

És difícil trobar l'equilibri entre explicar uns fets que encara fan mal i no semblar una ploranera, i justament això és el que em reté d'explicar-ho tot: la por de caure en la llàgrima fàcil. Aquesta no és la meva intenció. Tinc la convicció que cal explicar com funcionen els nostres serveis públics, perquè els qui els hem patit necessitem explicar la nostra experiència per poder assimilar-la i perquè tothom té dret a saber com funciona allò que contribueix a mantenir.

Aquest blog el va desencadenar, diguem-ho així, la llista d'espera que està patint en F. Vaig pensar que podria canalitzar la nostra impotència, difondre una realitat ben crua  i, alhora, servir de desfogament, una mena de pack de resistència.

Darrere d'aquest bloc, però, hi ha també molt dolor i molta injustícia, i persones, unes quantes persones, a les quals (a part d'en F.) està dedicat, i en especial:

Al meu pare, bona persona per sobre de tot, condemnat a una llista d'espera inhumana per la mala gestora (no es pot anomenar d'una altra manera una metgessa que juga amb la vida dels seus malalts) d'una fundació urològica de prestigi reconegut. Un home treballador va demostrar més educació i enteresa que alguns dels "professionals" que el van atendre.

A en Miquel, lluitador fins al final, que va morir després de tres operacions (i d'esperar mesos per operar-se, en la mateixa fundació urològica de prestigi, malgrat patir hemorràgies freqüents i haver recaigut en un càncer).

Al noi anònim que plorava a les nits perquè sabia que es moria, i tenia por, en una unitat de cures pal·liatives rònega i depriment, que afortunadament ja ha desaparegut. Sempre m'ha quedat el neguit de no haver pogut anar a consolar-lo (no podia deixar el meu pare sol) i encara no puc entendre com en aquest tipus d'unitats no hi ha psicòlegs nit i dia per atendre els qui se'n van, i ho saben.

Em fa mal a l'ànima el patiment de les bones persones. No permetem amb el nostre silenci que casos com aquests es repeteixin. Que el silenci no ens en faci còmplices!

2 comentaris:

  1. Us he escoltat avui a tu i al teu company a Catalunya Ràdio i he arribat fins al teu blog.

    L’enhorabona per la vostra inciativa. Patir un càncer no es pot descriure, viure el càncer d’algú que t’estimes és una experiència molt difícil, i compartir-ho no és gens fácil tampoc.

    Gràcies per fer-ho, perquè per trist que sigui consola saber que l’univers no conspira contra tu o els teus, sinó que és tan senzill com que la sanitat pública no funciona com caldria que ho fes. Gràcies.

    Tots els ànims en aquesta empresa. Sabeu que no esteu sols. Molta força al teu company.

    Laura

    ResponElimina
  2. Moltíssimes gràcies, Laura, de part dels dos. Tens tota la raó: viure un càncer en pròpia carn o en la d'un ésser estimat és una experiència per si mateixa molt traumàtica; ara, que no s'atengui amb la cura que cal el malalt que ho necessita és una ferida oberta, i per a tota la vida, per a la família. Ahir, a la ràdio, la manca de temps no em va permetre fer una crida a tothom que pateixi una negligència, una llista d'espera, una mala atenció, perquè en parlin, ho difonguin i ho denunciïn. La medicina, a més de ser correcta i eficaç, ha de ser humana, i aquest és un aspecte que s'oblida massa sovint. Una abraçada!

    ResponElimina