divendres, 5 d’agost de 2011

Humanitzar els últims dies de la vida

Sembla que el telediari de TVE1 acaba ara amb el resum d'un Informe Semanal ja emès (si no ho he deduït malament, perquè hi he arribat fent zapping). El d'avui tractava sobre les cures pal·liatives, la qual cosa m'ha fet dubtar un moment sobre si l'hauria de continuar mirant o no... No volia acabar el dia indignada per com funcionen les coses en aquest país, ni angoixada pels records que em vindrien al cap. Sóc de l'opinió, però, que no veure i no saber no ens porta enlloc, ni individualment ni col·lectiva.

Així, m'he assabentat que la unitat de cures pal·liatives de Sant Pau ja funciona en l'edifici nou (espero que plenament). Jo vaig conèixer el pavelló vell i no en guardo un bon record: ni les instal·lacions de la sala Sant Miquel (em sembla que es deia així la sala de dalt) estaven a l'alçada de les persones que hi anaven a morir, ni alguns membres del personal sanitari tenien prou sensibilitat per atendre malalts terminals ni els seus familiars. Allà vaig poder confirmar que el vell estereotip de la infermera una mica sàdica, o diguem-ho més polidament, poc sensible, encara existia. De fet (i aquesta és potser l'anècdota més light entre les que podria explicar), les paraules amb què em va rebre van ser les següents: que sàpigues que el teu pare està malament, però que es posarà molt pitjor! A la contundència de la frase cal afegir-hi el to prepotent, immisericorde i despietat que va fer servir. Malgrat tractar-se d'un exemplar absolutament ancien régime, devia ser, si jutjo per la cura (de moment, no he pogut trobar un terme que s'hi adigui millor) amb què la tractaven els metges, una professional eficient i eficaç. O potser és que aquella mateixa contundència de què he parlat, física i verbal, la feia mereixedora d'un tracte que passava per no discutir gaire els seus mètodes. En honor de la veritat, també he de dir que la infermera jove que em va atendre en els últims moments es va comportar de manera impecable. No tothom serveix per atendre persones en la situació més crítica que puguem imaginar: un professional de cures pal·liatives ha de tenir un perfil humà especial, fet d'empatia, sensibilitat i sang freda, a part, evidentment, dels coneixements i la pràctica necessaris.

Bé, tot aquest devessall catàrtic venia perquè m'ha alegrat saber que els malalts i les seves famílies tindran unes instal·lacions més adequades al Sant Pau nou. De tota manera, com deia Luis Montes (president de l'associació Derecho a morir dignamente) al reportatge, el fet de tenir una mort digna depèn a vegades de la sensibilitat de l'equip sanitari que atengui el malalt. Si les instal·lacions i els mitjans mèdics són de primera qualitat, però el personal no té prou categoria humana, no avançarem gaire.

4 comentaris:

  1. Hola!
    Acabo de llegir les entrades al teu blog Llista d’espera. La veritat es que em costa de creure el que expliques, i no perquè posi en dubte la teva paraula, si no perquè la meva vivència es tot el contrari. No entenc que dos hospitals que tampoc son tan llunyans, Sant Pau i Parc Taulí de Sabadell, puguin tenir un personal tan diferent.
    Com has pogut llegir al meu blog, van ser cinc mesos, entre el diagnòstic i la intervenció. Però també he de dir que, a cada trucada meva reclamant la prova, la intervenció o la visita amb el metge, era atesa per una persona que em donava una explicació del perquè, amb uns arguments que em deixaven tranquil•la.
    Llegí el cas del teu pare, m’ha fet recordar el meu, i la meva avia. Tots dos amb un càncer fulminant que quan es va detectar no hi havia res a fer. He de dir que el fet de no poder fer res no va ser per falta de diagnòstic a temps, si no perquè van anar al metge massa tard. En el cas del meu pare, van ser 4 mesos, però 4 mesos amb totes les atencions que va necessitar, tan en visites personals com telefòniques. Vam rebre molt suport de la unitat de pal•liatius del Hospital Parc Taulí i el personal va ser molt atent amb tota la família i sobre tot amb ell. Em costa escriure, doncs tot i que ja fa 5 anys, ara mateix ho estic revivint con si fos ahir. En el cas de la meva avia, el mateix, tot d’atencions amb ella i amb nosaltres.
    Ara m’he adonat d’una cosa: amb l’altre avia no vam tenir el mateix tracte, i va ser atesa a Sant Pau. La van enviar a casa sense importar si allà podria ser atesa com calia. Això va ser l’any 2000. Veig que allà les coses no han canviat. Com be dius, per molta tecnologia i modernitat que hi hagi, quasi diria que es més important el tracte humà.
    Bé, ho deixo aquí, no vull copsar el teu blog. Espero llegí en breu que ja us han atès com cal i que tot acabi bé. Molts ànims, tot i que es el que tothom et diu, però t’ho desitgem de tot cor.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Montserrat! El pitjor, però, no va ser el que vam viure a Sant Pau (on no vam estar ni 10 dies), sinó la llista d'espera inhumana que el meu pare (un home relativament jove encara) va patir a la Fundació Puigvert, negligència que evidentement vam denunciar. Espero que la situació que estem vivint ara es resolgui de manera més afortunada; si més no, compto amb l'experiència de tot el que ja vaig passar.

    ResponElimina
  3. La Gemma va patir una experiència molt traumàtica.

    Ella és una persona molt equànime i va entendre que el que feien amb el seu pare no era just.

    De fet, ho va portar a la justícia i li van reconèixer la negligència del sistema sanitari.

    Per sort, per a mi, la seva experiència ens ha servit per a que ella detectés immediatament que jo no estava en llistes d'espera per a l'operació. Si no fos per ella, i moltes altres persones que m'estan ajudant, la diagnosi del meu càncer m'hauria portat a la resignació.

    I ja he començat a trobar-me amb personal que, de principi, l'empatia no és la seva virtut.

    Tinc la confiança en la gent que m'ajuden i en la Gemma de que podré entrar en llistes per operar-me el més aviat possible. La seva experiència em serveix de guia.

    Malgrat les retallades, no és just que les persones que hem contribuït sempre al sistema sanitari tinguem ara que veure perillar la nostra vida.

    La Classe Mitja ni hem generat la crisi, ni hem deixat de pagar, ni deixarem de contribuir. I contribuirem més que els rics, els polítics, els banquers...

    Gràcies Gemma.

    Félix Eroles

    ResponElimina
  4. No es mereixen, Fèlix. Quan una persona té una malaltia greu no és ella sola qui la pateix, sinó tot l'entorn familiar. La teva angoixa és l'angoixa de tots els qui t'estimem. El sistema sanitari no pensa que el cost d'una negligència és enorme: la vida o les seqüeles que pugui patir el pacient i el patiment psíquic i emocional --que es pot traduir també en malaltia física-- dels qui l'envolten.

    ResponElimina