dimarts, 2 d’agost de 2011

Estiu d'incertesa

Ja som dimarts. Cada setmana que comença s'obre amb l'esperança d'una trucada que ens tregui d'aquest pou d'incertesa... però de moment, res. No vull pensar, ja he passat per això i no sé on encabir tot aquest dolor i aquesta nova impotència damunt del dol passat que encara no he pogut fer.

És difícil acceptar una mort quan hi ha hagut negligència, i que la institució en qüestió ho reconegui, no serveix de res. Què és el que m'hauria servit? Veure la cara i escoltar les explicacions de la responsable de la llista d'espera, potser això sí. Conèixer personalment qui va decidir que la vida del meu pare no mereixia una atenció immediata. Penso sovint en la mesquinesa d'aquesta persona, en la seva potestat per decidir qui és operat immediatament i qui no. I penso sobretot en el seu menyspreu per la vida... Què li deu haver passat per fer-la capaç d'exercir una feina així? Li mereixen la pena els diners que guanya sabent que va deixant morts pel camí?

I entre tot aquest patiment, el patiment dels altres... Els diaris van plens de cartes al director de persones que es queixen que no estan rebent l'atenció sanitària que necessiten. Potser no és fàcil, per a qui no ha passat mai per aquesta situació, entendre el sentiment d'injustícia dels qui esperen una assistència que no arriba, sobretot quan s'han passat anys pagant i mantenint el que tenim, i pensant que era un dels pocs drets que teníem que valia la pena.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada