divendres, 16 de setembre de 2011

A tu també et pot passar

A vegades, quan explico la meva odissea sanitària (que descric aquí en part), la gent em mira sorpresa, perplexa, incrèdula, compassiva... Poques vegades veig en aquestes cares una expressió d'alerta. Sembla com si la majoria no acabi d'assumir el que està passant o no pugui arribar a imaginar-se que algun dia li pot tocar viure una experiència similar.

Sóc una persona adulta, formada, amb criteri... com el meu pare i el meu company, les persones a les quals he acompanyat/acompanyo pels viaranys d'aquesta sanitat catalana a la deriva. I no obstant això, ja he viscut dues vegades una situació similar. Ens hem informat, queixat, reclamat... però no ha servit de res. En el cas del meu pare vam haver d'arribar a l'extrem de posar una denúncia. Ara mateix, ni això serviria, em sembla: la justícia tractarà les negligències de la mateixa manera a partir d'ara, amb les retallades i la falta de recursos? No ho crec pas.

Ningú no està lliure d'estar malalt ni de patir un accident... Quin poder d'abstreure's de la realitat, aquests que no són capaços de sentir indignació per la pèrdua d'un dret bàsic! Que ens neguin l'assistència sanitària que hem pagat i paguem és trepitjar-nos com a persones. Com és possible no estar indignat? Sisplau, algú m'ho pot explicar?

2 comentaris:

  1. Abans de posar el comentari que vull fer, et diré una cosa. Seria bo que t'identifiquessis encara que no sigui del tot. He volgut saber alguna cosa més, he anat al perfil i només posa que ets dona. Per principis i veient tot el que està passant he arribat a la conclusió de no fer cas a qui no s'identifica.
    He repassat algunes entrades del teu bloc i és en aquest on vull dir-te una cosa. Fins i tot una persona lluitadora, que està donant la cara, que en sap molt d'aquests patiments i que defensa la salut i la sanitat pública, ahir divendres em va deixar perplexa i decepcionada pel seu comentari quan li vaig expressar la meva preocupació per la vaga del personal sanitari. I no és per menys. No només per mi que porto malalta molts anys i que he empitjorat. Que des del maig del 2010 em van començar a fer unes proves que han quedat aturades i m'han deixat penjada. Que no puc desplaçar-me a fer proves a 15 kms. d'on jo visc que és el que haig de fer i que, al no rebre ajut, no me les faig..., de sobte, després d'estar des del començament dels problemes d'aquest govern de la Generalitat amb les seves retallades, denunciant-ho, aliniant-me amb els professionals i els seus grups de treball, sabent el que podia costar amb vides i patiment, m'ha tocat directament viure-ho a través de la meva germana gran que ha estat una mare per a mi quan era petita. No m'estendré en el seu cas perquè ara no és això del que parlo sinò que quan l'he preguntat a aquesta persona que què passarà amb la gent malalta i necessitada ARA, s'ha quedat en mitjes paraules i només m'ha expressat els seus millors desitjos per a ella, per la meva germana. Sóc psicoterapeuta i sé interpretar el que es diu i el que no es diu i està clar que no sabia que dir-me. Com dius al primer paràgraf: no hi ha hagut cap signe d'alerta, cap signe de que s'ha adonat de la realitat que em toca viure i que, és natural, ha fet crèixer una indignació que ja existia.
    És molt difícil aconseguir una reacció d'empatia de bona llei; la gent utilitza una defensa que s'anomena disociació i pren distàncies. Cosa que a vegades, com ara, no toca.
    I, malgrat que ja t'he dit que estic en contra de l'anonimat, poso el teu bloc a la llista dels meus.

    Isabel Sáez

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Isabel, per explicar aquí la teva experiència, per aclarir què és la dissociació (que tan perplexos ens deixa als qui no som psicòlegs) i per afegir aquest bloc als de la teva llista.
    En primer lloc, voldria demanar-te que et posessis en contacte amb mi a través del correu electrònic (llistadespera@gmail.com), ja que una ràdio ens ha ofert una possible entrevista i ens pregunta si coneixem més gent en aquesta situació. I en segon lloc, respecte del tema de l'anonimat, potser em costaria més parlar del que he patit si m'identifico totalment. És una qüestió de sentir-me poc còmoda parlant d'emocions tan intenses, però tampoc descarto identificar-me en algun moment. Molts ànims!

    ResponElimina