Estiu d'incertesa

Ja som dimarts. Cada setmana que comença s'obre amb l'esperança d'una trucada que ens tregui d'aquest pou d'incertesa... però de moment, res. No vull pensar, ja he passat per això i no sé on encabir tot aquest dolor i aquesta nova impotència damunt del dol passat que encara no he pogut fer.

És difícil acceptar una mort quan hi ha hagut negligència, i que la institució en qüestió ho reconegui, no serveix de res. Què és el que m'hauria servit? Veure la cara i escoltar les explicacions de la responsable de la llista d'espera, potser això sí. Conèixer personalment qui va decidir que la vida del meu pare no mereixia una atenció immediata. Penso sovint en la mesquinesa d'aquesta persona, en la seva potestat per decidir qui és operat immediatament i qui no. I penso sobretot en el seu menyspreu per la vida... Què li deu haver passat per fer-la capaç d'exercir una feina així? Li mereixen la pena els diners que guanya sabent que va deixant morts pel camí?

I entre tot aquest patiment, el patiment dels altres... Els diaris van plens de cartes al director de persones que es queixen que no estan rebent l'atenció sanitària que necessiten. Potser no és fàcil, per a qui no ha passat mai per aquesta situació, entendre el sentiment d'injustícia dels qui esperen una assistència que no arriba, sobretot quan s'han passat anys pagant i mantenint el que tenim, i pensant que era un dels pocs drets que teníem que valia la pena.  

Sanitat i gènere

La incertesa és el sentiment que ens domina aquests dies. Després d'adreçar-nos, ja fa uns dies, al servei d'atenció a l'usuari de l'hospital, les coses no han canviat: ens han de trucar, diuen. Ningú ens ha donat una data aproximada, només s'ha registrat la nostra queixa verbal i per escrit. Això ja ho vaig viure fa prop de cinc anys: queixes i reclamacions, verbals i per escrit, que no van arribar enlloc. Potser es tracta només d'un mitjà perquè l'usuari (quin estúpid eufemisme per no dir el pacient, el que pacientment aguanta el que li vulguin fer, diria jo) canalitzi el seu malestar, el seu dolor, la seva incertesa... I sobretot perquè no molesti mentre ningú no l'atén! Estic convençuda que, generalment, les persones que ocupen aquests càrrecs ja són d'una pasta especialment insensible o impermeable al patiment aliè. No m'atreviria a fer afirmacions d'aquest tipus si no ho hagués viscut: quan vaig parlar amb la responsable de la llista d'espera de la fundació on va ser tractat el meu pare, es va atrevir a fer-me xantatge emocional. Aquella dona (algú que menysprea la vida dels  pacients que se li encomanen no mereix ser anomenada doctora) va arribar a voler fer-me sentir culpable per demanar el que és el nostre dret: intervenció ràpida en cas de càncer.

Quan hi penso, em sembla mentida estar vivint per segona vegada la mateixa situació. Una persona que porta tota la seva vida laboral contribuint al sistema de seguretat social no mereix ser atesa ràpidament quan té càncer?

I aquesta interrogació em porta a una altra trista constatació: fa uns anys se'm va detectar un tumor al pit; les proves i la intervenció van ser immediates! L'atenció que vaig rebre va ser excel·lent! En aquells moments pensava que teníem una sanitat immillorable: sabia poc de la vida i la desgràcia en forma de malaltia encara no havia arribat a la meva família.

Serà que els homes són ciutadans de segona pel que fa a la sanitat? Em mereixo, pel simple fet de ser dona, ser atesa immediatament, mentre el meu pare i el meu company han d'esperar mesos perquè els operin d'un càncer?

Malauradament, aquests meus dos casos no són els únics que conec. Acompanyant el meu pare vaig conèixer de primera mà històries similars d'homes que havien de patir esperes llarguíssimes amb diagnòstics de càncer, amb hemorràgies, amb sondes casolanes... Algú es va preocupar de la incertesa i de la sensació de injustícia que devien patir aquests homes durant mesos?

Viure l'infern de la sanitat catalana és el trauma de la meva vida.