Sanitat catalana: mal a l'ànima

Confesso que des que va morir el meu pare em fa mal tot: el cos i l'ànima, i no és per la seva mort només, sinó pels horrors (no tenen un altre nom) que vaig viure com a acompanyant seva en un parell de centres sanitaris barcelonins de referència.

És difícil trobar l'equilibri entre explicar uns fets que encara fan mal i no semblar una ploranera, i justament això és el que em reté d'explicar-ho tot: la por de caure en la llàgrima fàcil. Aquesta no és la meva intenció. Tinc la convicció que cal explicar com funcionen els nostres serveis públics, perquè els qui els hem patit necessitem explicar la nostra experiència per poder assimilar-la i perquè tothom té dret a saber com funciona allò que contribueix a mantenir.

Aquest blog el va desencadenar, diguem-ho així, la llista d'espera que està patint en F. Vaig pensar que podria canalitzar la nostra impotència, difondre una realitat ben crua  i, alhora, servir de desfogament, una mena de pack de resistència.

Darrere d'aquest bloc, però, hi ha també molt dolor i molta injustícia, i persones, unes quantes persones, a les quals (a part d'en F.) està dedicat, i en especial:

Al meu pare, bona persona per sobre de tot, condemnat a una llista d'espera inhumana per la mala gestora (no es pot anomenar d'una altra manera una metgessa que juga amb la vida dels seus malalts) d'una fundació urològica de prestigi reconegut. Un home treballador va demostrar més educació i enteresa que alguns dels "professionals" que el van atendre.

A en Miquel, lluitador fins al final, que va morir després de tres operacions (i d'esperar mesos per operar-se, en la mateixa fundació urològica de prestigi, malgrat patir hemorràgies freqüents i haver recaigut en un càncer).

Al noi anònim que plorava a les nits perquè sabia que es moria, i tenia por, en una unitat de cures pal·liatives rònega i depriment, que afortunadament ja ha desaparegut. Sempre m'ha quedat el neguit de no haver pogut anar a consolar-lo (no podia deixar el meu pare sol) i encara no puc entendre com en aquest tipus d'unitats no hi ha psicòlegs nit i dia per atendre els qui se'n van, i ho saben.

Em fa mal a l'ànima el patiment de les bones persones. No permetem amb el nostre silenci que casos com aquests es repeteixin. Que el silenci no ens en faci còmplices!

I més reclamacions... Reclamar cansa

Avui, en F. ha tornat a anar a fer una reclamació al servei d'atenció a l'usuari... És el que s'ha de fer, és clar, però hi tinc poca confiança. En el meu altre descens als inferns sanitaris en vaig fer unes quantes i no va servir de res... Malgrat recomanar a tothom que reclami a aquest servei si està en llista d'espera, no puc deixar de pensar que és un canal que l'administració sanitària utilitza per canalitzar la frustració dels seus pacients. Evidentment, si no t'ha passat mai res, penses que algú llegirà aquella queixa i s'adonarà que s'està cometent una gran injustícia que s'ha de solucionar. Però si no hi hagués aquest servei, què farien els usuaris indignats, perplexos, deprimits, angoixats...? Doncs sí, anirien a preguntar i a reclamar al metge, a les infermeres, al gerent, a qui trobessin. Evidentment, l'administració no pot permetre que es munti un 'pollastre' cada dos per tres; així, millor derivar-ho tot civilitzadament i educadament cap a un/a professional amb un rostre de ciment.

A pesar de tot el que acabo d'explicar, cal fer servir aquests serveis i omplir milers de fulls de reclamació, si cal. I que ningú s'oblidi de quedar-se amb còpia de tot, perquè és la documentació que necessitarem per fer una denúncia, si hem d'arribar a aquest extrem.

Reclamar cansa, sobretot quan ja se sap que no servirà de gaire, però no hem de deixar de fer-ho mai. Ara més que mai, quan ens volen mesells i acollonits, no podem callar!

Professionals d'hospitals denuncien que augmenten els temps d'espera per a cirurgia oncològica

Professionals d'hospitals denuncien que augmenten els temps d'espera per a cirurgia oncològica

Omissió de socors

Segons la definició de l'Enciclopèdia Catalana, un delicte d'omissió de socors consisteix a no socórrer una persona desemparada que es troba en greu i manifest perill, quan es podria fer.

Suposo que a hores d'ara ningú no dubta que un càncer és una situació de perill greu. Aleshores, em sembla que puc afirmar sense por d'equivocar-me que no operar immediatament una persona amb càncer constitueix un delicte d'omissió de socors. Això és el que fa la nostra sanitat: ometre l'assistència a qui la necessita urgentment i incórrer, per tant, en un delicte tipificat per la llei.

Els metges de Vall d'Hebron aproven fer vaga a partir de l'octubre

Per fi, els metges manifesten públicament el seu rebuig a les retallades:

Els metges de Vall d'Hebron aproven fer vaga a partir de l'octubre

Això no es fa

Les conseqüències de viure una llista d'espera són diverses i, evidentment, no afecten només el pacient, sinó tot el seu entorn familiar. No és fàcil gestionar les emocions que produeix la incertesa i cal molt optimisme i molta enteresa per aguantar sense defallir. Tot i així, és normal tenir moments de desànim, de nervis, de frustració... Així, el pacient i els seus familiars passen a ser els millors candidats per abonar-se a´l'ús d'ansiolítics i antidepressius. Tots sabem que per afrontar una malaltia i una operació és important mantenir un bon estat psicològic i emocional... Però com fer-ho si, a més d'haver de patir la malaltia, veus com es vulneren els teus drets elementals. Com conviure amb l'amenaça que significa tenir un càncer al qual no es dóna una solució immediata?

Una llista d'espera no significa només no oferir una solució al malalt en un temps raonable, és també empényer-lo a patir altres trastorns afegits, com són l'ansietat i la depressió. Humanament, no se m'acuden qualificatius que puguin definir una acció tan vil.

Les coses, clares... Entrevista a Arcadi Oliveras i Esther Vivas

Arcadi Oliveras explica molt clarament les causes de la crisi i les seves possibles solucions, i ens ofereix dades sorprenents i poc conegudes d'empreses i bancs espanyols.

A tu també et pot passar

A vegades, quan explico la meva odissea sanitària (que descric aquí en part), la gent em mira sorpresa, perplexa, incrèdula, compassiva... Poques vegades veig en aquestes cares una expressió d'alerta. Sembla com si la majoria no acabi d'assumir el que està passant o no pugui arribar a imaginar-se que algun dia li pot tocar viure una experiència similar.

Sóc una persona adulta, formada, amb criteri... com el meu pare i el meu company, les persones a les quals he acompanyat/acompanyo pels viaranys d'aquesta sanitat catalana a la deriva. I no obstant això, ja he viscut dues vegades una situació similar. Ens hem informat, queixat, reclamat... però no ha servit de res. En el cas del meu pare vam haver d'arribar a l'extrem de posar una denúncia. Ara mateix, ni això serviria, em sembla: la justícia tractarà les negligències de la mateixa manera a partir d'ara, amb les retallades i la falta de recursos? No ho crec pas.

Ningú no està lliure d'estar malalt ni de patir un accident... Quin poder d'abstreure's de la realitat, aquests que no són capaços de sentir indignació per la pèrdua d'un dret bàsic! Que ens neguin l'assistència sanitària que hem pagat i paguem és trepitjar-nos com a persones. Com és possible no estar indignat? Sisplau, algú m'ho pot explicar?

Més de 4 mesos per una operació de càncer

En F. ja té dia "provisional" per operar-se: la primera setmana de novembre, és a dir, més de quatre mesos després del seu diagnòstic de càncer. El metge va insistir molt en el fet que és una data provisional. Els han tancat quiròfans i no saben com anar encabint els pacients oncològics per operar... La meva indignació s'està convertint en la tristesa terrible de viure en un país que condemna els seus ciutadans a no ser atesos com es mereixen.

I no puc entendre com, davant la gravetat de la situació, no sortim tots al carrer i diem: PROU!

Diguem no a aquestes retallades infames!

Carta d'um metge de Bellvitge acomiadat a causa de les retallades

Aquesta carta està circulant per Internet; l'ha escrit un metge que ha estat acomiadat a causa de les retallades. Tal com diu ell, jo no em crec que no hi hagi diners...

Les retallades en educació i sanitat palesen que l'objectiu final, a banda de la promoció de l'escola i la sanitat privades, és aconseguir que el poble estigui acollonit (amb la qual cosa acceptarà el que sigui), humiliat i mancat absolutament de sentit crític (només cal fer una volta pels instituts i veure els estralls que està fent la poca inversió en educació).

Aquesta és la carta en qüestió:

Asunto: Fwd: Carta d'un metge de Catalunya

 

Em despedeixen. A partir del dia 1 d'agost no podré atendre'ls més a causa de les retallades pressupostàries a sanitat projectades pel govern de la Generalitat. Segons m'han comentat a subdirecció mèdica, l'hospital de Bellvitge no té diners per pagar-me aquest estiu. Ni a mi, i als altres 56 metges eventuals que, com jo, seràn despedits. Inicialment el plà és recontractar-nos el setembre o l'octubre, amb contractes renovables de mes a mes, sense dret a vacances i possiblement amb una rebaixa del sou. Aquestes opcions són casi una invitació als metges perquè abandonem la sanitat pública. El mateix està passant des de fa molt de temps amb infermeres, auxiliars i la resta de sanitaris que han vist empitjorar les seves condicions de treball els últims anys. Aquestes retallades, juntament amb les realitzades prèviament i l'actual tancament d'hospitals, contribuiran a augmentar les llistes d'espera tant per a consultes com per a quiròfans i a reduïr la qualitat de l'assistència fins al punt que, qui vulgui tenir accés a la salut, només li quedarà la poció de pagar una assegurança privada. A més a més de les despeses d'aquesta assegurança haurà de comptar amb el fet que l'asseguradora no tindrá la mateixa cobertura de salut que la sanitat pública. Això serà un gran benefici econòmic per les asseguradores de salut que possiblement ja s'estàn fregant les mans pensant en els millons d'euros que guanyaran aprofitant aquesta penosa situació. També serà un gran benefici per les arques dels governs que hauran de gastar menys diners en salut. És a dir, la salut de les persones és una càrrega per les arques dels governs. Però aleshores, perquè paguem impostos? Resulta curiós que no hi hagi diners per pagar metges però que sí que n'hi hagi per pagar un parlament europeu, un altre nacional, un parlament autonòmic, diputacions i alcaldíes. (No sé si són necessaris tants "jefes"). També hi ha diners per pagar pensions vitalícies, i de quantitats importants, a diputats i senadors. Jo personalment prefereixo tenir un cirurgià i una anestesista contractats que no pas un polític a casa seva felicitant-se per les coses bones que va fer quan estava treballant per aixecar el país. També hi ha diners per mantenir cotxes oficials que evidentment són cotxes de gamma alta i perquè els nostres eurodiputats viatgin a primera classe perquè es cansen si viatgen en classe turista. Això sense comptar dietes, allotjaments i altres despeses. Hi ha milers de milions d'euros per rescatar als bancs de la crisis però sense que després se'ls demani que retornin els diners que se'ls hi ha deixat, aquest préstec és el que ens deixa sense diners per a la salut i l'educació. Però és clar, els polítics i els bancs sempre són molt amics i l'economia de lliure mercat intocable. ¿No hi ha diners? No m'ho crec. Senyors pacients. Lluitin per la seva salut peraquè els hi estan robant. Amb l'excusa de la crisi, han retirat els diners a allò més necessari en benifici d'uns pocs. La nostra sanitat, s'està enfonsant i no és per falta de diners sinó per purs interessos econòmics. Potser acabarem com a Estats Units on, qui no s'ho pot permetre, no té dret a la salut. Lluitin per la seva salut. Facin reclamacions, demandes judicials, manifestin-se, associïn-se, indignin-se. Es sanitaris ja hem lluitat, ara els toca a vostès. VOLEN PRIVATITZAR LA SANITAT I HO ACONSEGUIRAN SI VOSTÈS NO HO IMPEDEIXEN.