I la repressió dels ciutadans continua

http://www.publico.es/espana/393832/los-mossos-desalojan-a-los-vecinos-encerrados-en-ambulatorios-de-catalunya

Més retallades

I sense prou ambulàncies, què passarà amb aquelles persones a les quals els vagi de 10 minuts? Els infartats, els accidentats, els qui necessitin oxigen....

http://www.lavanguardia.com/salud/20110807/54196626642/el-transporte-sanitario-recorta-el-servicio-en-68-ambulancias-y-presenta-tres-ere.html

Humanitzar els últims dies de la vida

Sembla que el telediari de TVE1 acaba ara amb el resum d'un Informe Semanal ja emès (si no ho he deduït malament, perquè hi he arribat fent zapping). El d'avui tractava sobre les cures pal·liatives, la qual cosa m'ha fet dubtar un moment sobre si l'hauria de continuar mirant o no... No volia acabar el dia indignada per com funcionen les coses en aquest país, ni angoixada pels records que em vindrien al cap. Sóc de l'opinió, però, que no veure i no saber no ens porta enlloc, ni individualment ni col·lectiva.

Així, m'he assabentat que la unitat de cures pal·liatives de Sant Pau ja funciona en l'edifici nou (espero que plenament). Jo vaig conèixer el pavelló vell i no en guardo un bon record: ni les instal·lacions de la sala Sant Miquel (em sembla que es deia així la sala de dalt) estaven a l'alçada de les persones que hi anaven a morir, ni alguns membres del personal sanitari tenien prou sensibilitat per atendre malalts terminals ni els seus familiars. Allà vaig poder confirmar que el vell estereotip de la infermera una mica sàdica, o diguem-ho més polidament, poc sensible, encara existia. De fet (i aquesta és potser l'anècdota més light entre les que podria explicar), les paraules amb què em va rebre van ser les següents: que sàpigues que el teu pare està malament, però que es posarà molt pitjor! A la contundència de la frase cal afegir-hi el to prepotent, immisericorde i despietat que va fer servir. Malgrat tractar-se d'un exemplar absolutament ancien régime, devia ser, si jutjo per la cura (de moment, no he pogut trobar un terme que s'hi adigui millor) amb què la tractaven els metges, una professional eficient i eficaç. O potser és que aquella mateixa contundència de què he parlat, física i verbal, la feia mereixedora d'un tracte que passava per no discutir gaire els seus mètodes. En honor de la veritat, també he de dir que la infermera jove que em va atendre en els últims moments es va comportar de manera impecable. No tothom serveix per atendre persones en la situació més crítica que puguem imaginar: un professional de cures pal·liatives ha de tenir un perfil humà especial, fet d'empatia, sensibilitat i sang freda, a part, evidentment, dels coneixements i la pràctica necessaris.

Bé, tot aquest devessall catàrtic venia perquè m'ha alegrat saber que els malalts i les seves famílies tindran unes instal·lacions més adequades al Sant Pau nou. De tota manera, com deia Luis Montes (president de l'associació Derecho a morir dignamente) al reportatge, el fet de tenir una mort digna depèn a vegades de la sensibilitat de l'equip sanitari que atengui el malalt. Si les instal·lacions i els mitjans mèdics són de primera qualitat, però el personal no té prou categoria humana, no avançarem gaire.

I continuem esperant

Potser no és gaire assenyat esperar que et truquin de la seguretat social l'agost... Però nosaltres continuem esperant: la resposta del servei d'atenció a l'usuari, la cita per a la segona opinió (opció de la qual ens va informar el servei esmentat), la programació per a una prova que, alarmada pel temps d'espera que ens espera, ha programat la metgessa de capçalera... En fi, és agost, no? Però les malalties fan vacances?

Estiu d'incertesa

Ja som dimarts. Cada setmana que comença s'obre amb l'esperança d'una trucada que ens tregui d'aquest pou d'incertesa... però de moment, res. No vull pensar, ja he passat per això i no sé on encabir tot aquest dolor i aquesta nova impotència damunt del dol passat que encara no he pogut fer.

És difícil acceptar una mort quan hi ha hagut negligència, i que la institució en qüestió ho reconegui, no serveix de res. Què és el que m'hauria servit? Veure la cara i escoltar les explicacions de la responsable de la llista d'espera, potser això sí. Conèixer personalment qui va decidir que la vida del meu pare no mereixia una atenció immediata. Penso sovint en la mesquinesa d'aquesta persona, en la seva potestat per decidir qui és operat immediatament i qui no. I penso sobretot en el seu menyspreu per la vida... Què li deu haver passat per fer-la capaç d'exercir una feina així? Li mereixen la pena els diners que guanya sabent que va deixant morts pel camí?

I entre tot aquest patiment, el patiment dels altres... Els diaris van plens de cartes al director de persones que es queixen que no estan rebent l'atenció sanitària que necessiten. Potser no és fàcil, per a qui no ha passat mai per aquesta situació, entendre el sentiment d'injustícia dels qui esperen una assistència que no arriba, sobretot quan s'han passat anys pagant i mantenint el que tenim, i pensant que era un dels pocs drets que teníem que valia la pena.  

Acció d'un grup de veïns contra les retallades

Només ens queden accions com aquesta per intentar aturar el que significarà la pèrdua progressiva d'una atenció sanitària justa, la que paguem entre tots.

Un grupo de vecinos intentan colapsar las urgencias del Hospital de la Esperança para evitar su