Fosca

A vegades es fa la fosca... Penso en aquest país nostre i hi veig molta foscor. Quina classe de país condemnaria els seus ciutadans a no rebre l'assistència sanitària que mereixen? Segur que mai pensaríem que és el nostre, aquest país. La indignació se'm menja. Com és possible que TV3, "la nostra", no faci un seguiment exhaustiu de les accions que els ciutadans estan duent a terme per protestar contra el tancament dels CAP a la nit i les retallades generals en la sanitat? Ens estem convertint en un país capaç d'atemptar contra les vides dels seus ciutadans per omissió. 

I em vénen ara al cap els versos d'Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç. 

Sanitat i gènere

La incertesa és el sentiment que ens domina aquests dies. Després d'adreçar-nos, ja fa uns dies, al servei d'atenció a l'usuari de l'hospital, les coses no han canviat: ens han de trucar, diuen. Ningú ens ha donat una data aproximada, només s'ha registrat la nostra queixa verbal i per escrit. Això ja ho vaig viure fa prop de cinc anys: queixes i reclamacions, verbals i per escrit, que no van arribar enlloc. Potser es tracta només d'un mitjà perquè l'usuari (quin estúpid eufemisme per no dir el pacient, el que pacientment aguanta el que li vulguin fer, diria jo) canalitzi el seu malestar, el seu dolor, la seva incertesa... I sobretot perquè no molesti mentre ningú no l'atén! Estic convençuda que, generalment, les persones que ocupen aquests càrrecs ja són d'una pasta especialment insensible o impermeable al patiment aliè. No m'atreviria a fer afirmacions d'aquest tipus si no ho hagués viscut: quan vaig parlar amb la responsable de la llista d'espera de la fundació on va ser tractat el meu pare, es va atrevir a fer-me xantatge emocional. Aquella dona (algú que menysprea la vida dels  pacients que se li encomanen no mereix ser anomenada doctora) va arribar a voler fer-me sentir culpable per demanar el que és el nostre dret: intervenció ràpida en cas de càncer.

Quan hi penso, em sembla mentida estar vivint per segona vegada la mateixa situació. Una persona que porta tota la seva vida laboral contribuint al sistema de seguretat social no mereix ser atesa ràpidament quan té càncer?

I aquesta interrogació em porta a una altra trista constatació: fa uns anys se'm va detectar un tumor al pit; les proves i la intervenció van ser immediates! L'atenció que vaig rebre va ser excel·lent! En aquells moments pensava que teníem una sanitat immillorable: sabia poc de la vida i la desgràcia en forma de malaltia encara no havia arribat a la meva família.

Serà que els homes són ciutadans de segona pel que fa a la sanitat? Em mereixo, pel simple fet de ser dona, ser atesa immediatament, mentre el meu pare i el meu company han d'esperar mesos perquè els operin d'un càncer?

Malauradament, aquests meus dos casos no són els únics que conec. Acompanyant el meu pare vaig conèixer de primera mà històries similars d'homes que havien de patir esperes llarguíssimes amb diagnòstics de càncer, amb hemorràgies, amb sondes casolanes... Algú es va preocupar de la incertesa i de la sensació de injustícia que devien patir aquests homes durant mesos?

Viure l'infern de la sanitat catalana és el trauma de la meva vida.

Avui penso que...

Davant d'una situació d'espera injusta, de falta d'atenció sanitària urgent, no puc aconsellar resignació ni espera confiada (hi ha gent que ingènuament ens diu: no sera tan greu si no l'han programat encara...). Esperar que ja et trucaran quan ells considerin no és una bona opció. Puc afirmar per experiència que parlar amb el metge (ell no és el responsable de la programació de les operacions!) o fer les reclamacions per escrit de rigor serveixen de molt poc, per no dir de res... Cal fer un pas més: insistir, trucar, no cedir davant la impotència.

Nosaltres mantenim la nostra sanitat: tenim tot el dret del món a ser atesos. I així ho hem de comunicar les vegades que faci falta. 

Una vegada més

Fa tres anys i mig el meu pare va morir de càncer després d'un calvari d'errors mèdics i administratius, que el van condemnar a una llista d'espera de vuit mesos en una fundació urològica de gran prestigi. A part del dolor que aquesta situació em va provocar, vaig ser testimoni horroritzat de la poca humanitat que es gasta en una unitat de cures  pal·liatives d'un hospital de referència barceloní. Un any després, el meu germà va patir un accident molt greu: no em puc queixar de l'atenció mèdica -excel·lent-que va rebre en un hospital del sud de Catalunya, però vaig poder constatar l'escassetat de recursos materials i humans amb què es treballa en molts dels nostres centres assistencials. Fa deu dies van diagnosticar un càncer al meu company i malgrat trobar-se en estadi 6, la seva intervenció ni tan sols està programada a causa de les retallades. Aquest bloc és un crit d'impotència i d'estupor davant del que la sanitat d'aquest país fa amb els seus ciutadans.